Assumint liquiditat

Som una societat liquida, diu Baugman, formem part d'una liquiditat mal•leable que va adaptant-se a un context a la vegada que el transforma.
Darrera d'aquesta afirmació s'hi amaga una realitat, podríem dir que la societat liquida de Baugman ha omplert completament el receptacle on estava destinada i l'erosió n'està fent canviar el context; així doncs, potser té  raó?

No obstant, a primera instància, permeteu-me el dubte, ja que, la saturació mental que m'ha produït  l’excés d’informació negativa dels últims temps m’ha bloquejat l’enteniment, aconseguint que en lloc d’estar indignada dins una societat liquida ( paraula tan de moda des de el llibre de S. Hessel ) la meva indignació, s'hagi tradüit en abstracció, o més ben dit, en la incapacitat per poder emetre un judici raonable del esdevenir global, ja que, la magnitud dels problemes que avui ataquen a la nostra societat em transporten a l’aporia més subjugadora.

No obstant, a pesar del nihilisme instaurat en mi, encara soc capaç de reconèixer a grans trets els causants de la indignació social que avui impera i que tantes tertúlies de cafè han generat. Tanmateix, és obvi reconèixer com la societat liquida assentada en un sistema econòmic del estat del benestar i creada sobre els fonaments del consum de béns i valors, degenerés en una saturació dels mercats, psicològicament malats, ja que, segons els experts, pateixen estres, nerviosisme, ansietat, produït tanmateix per una flagrant i vergonyant especulació.

Així doncs, la manca de miraments ètics del poder i la especulació, junt amb l'atur que pateix la gran massa social, barrejat, amb el fenomen de la pobresa creixent a nivells alarmants, tot això, ha generat un futur incert per tots, gairebé diria jo, d'un present incert, convertint-se tot plegat en el ble necessari per encendre el descontentament social, i amb ell, s'ha encès la foguera de la indignació, la ràbia sostinguda i en els últims casos, com podem observar, en la confrontació social entre estrats.

En resum, no és d'estranyar que la immensa majoria de la societat se n'adona de la realitat que l'envolta i es sent estafada al comprovar que l’imposició subtil d’una manera de viure, a llarg termini ha resultat un miratge.
Tanmateix, el descontentament és fa més evident al veure l’incapacitat dels governs i governants d'èlit, per posar remei a la situació econòmica amb resolucions fermes, coherents, procurant aquella màxima antiga, basada en l’utilitarisme, de fer el bé pel màxim nombre de persones.

Em neguiteja, per exemple, veure la lluita entre titans, Sarkozy & Merkel, per parlar d'un exemple proper i recent, imposant el criteri dels més forts, és ha dir, estan liderant la imposició d'unes normes que milloraran el seu territori, el de cadascú, i no l'Europa de tots i aquí, en el regne de Castella, la Sra. Salgado ens explica que la regle d'or d'un estat deficitari es "salir del deficit a la mayor brevedat" tan obvi, que cau tot sol per ofendre l’intel•lecte de la ja castigada societat.


No és res estrany, doncs, el desconcert, la desafecció, el pessimisme i l’abstracció, bloquejant-me el pensament, preguntant-me que està passant? qui mou els fils de tot plegat? de no entendre res, cercant l'ordre a seguir.
Però és sols qüestió de temps, un cop assumida la situació, sols em quedarà afrontar la meva part de liquiditat dins la societat i empènyer.